Unitat de Salut Mental de la Infància i l'Adolescència (USMIA)

Els desastres com la DANA afecten les comunitats de moltes maneres, i els xiquet i adolescents són especialment vulnerables a les conseqüències emocionals. La seua resposta a estes experiències pot variar segons l'edat, i com a adults, és essencial conéixer les seues possibles reaccions per a poder ajudar-los a afrontar-les de manera saludable.

Reaccions emocionals esperades segons l'edat

•    0 a 3 anys:

• Major dependència del cuidador principal.
• Plor freqüent, rabietes i crits.
• Regressió a comportaments ja superats, com tornar a demanar xupló.
• Jocs violents o desinterés per jugar.

•    3 a 6 anys:

• Inseguretat, pors generalitzades i alteracions del somni, com a malsons o terrors nocturns.
• Regressió en control d'esfínters.
• Repetició constant de preguntes sobre la mort, sense comprendre el seu caràcter permanent.

•    6 a 9 anys:

• Poden mostrar-se més callats o agitats, amb por a la foscor o pensaments intrusius sobre el succeït.
• Dificultat per a expressar les seues emocions o socialitzar amb altres xiquet.

•    9 a 12 anys:

• Aïllament, irritabilitat, hiperactivitat i conductes de risc.
• Problemes de concentració, absentisme escolar i dificultats per a comunicar-se amb els adults.

Estes reaccions, encara que normals, reflectixen la forma en què els xiquet processen el trauma. Entendre-les ens permet acompanyar-los millor en la seua recuperació.

Claus per a parlar amb ells sobre el succeït

Si es pensa que els xiquet “no senten o no entenen” es comet un greu error que els deixa exposats a sofriments i temors. Una explicació senzilla ajuda als xiquet a entendre i manejar les seues pors.

1.    Sempre la veritat, mai mentir. La mentida no protegix el xiquet; és probable que vaja a conéixer la veritat a través d'unes altres, a vegades de manera inadequada; quan això succeïsca, es pot sentir enganyat i confús. Si hi ha alguna mala notícia que donar al xiquet, és preferible que, de manera acurada i adequada, ho facen les persones a les quals el xiquet vol i en les quals confia.

2.    Esbrinar què sap el xiquet. Probablement haja sentit informació incompleta que li genere por i ansietat perquè no és capaç de comprendre-la o perquè es parla de conceptes complexos per al desenrotllament del xiquet.

3.    Dir-li només allò que puga entendre. Hem de tindre en compte l'edat del xiquet i el seu nivell de comprensió. En els xiquet xicotets utilitzar un llenguatge adequat a la seua edat, utilitzant frases curtes, de manera simple i honesta. Tan absurd seria donar explicacions excessives a un xiquet de 3 anys com evitar-les a un adolescent.

4.    No donar més informació de la que el xiquet puga assumir. Estem comunicant al xiquet alguna cosa que li desborda emocionalment; partim del fet que hem de dir-li-ho, no obstant això, hem de marcar uns límits. En general, és el propi xiquet el que els marca, preguntant més o canviant de tema; a partir dels 6 anys és possible que el xiquet evite per complet el tema, pot ser una estratègia per a evitar el dolor, és important reprendre el tema l'endemà. Si l'incident ha comportat la mort d'algú, abordar-lo de manera directa a partir dels 6 anys; abans d'eixa edat explicar el caràcter permanent de la mort i la tristesa que causa.

5.    Respondre sempre a les preguntes que ens faça el xiquet sobre el que ha succeït. En general, les seues preguntes ens orienten sobre la informació que desitja tindre, però, en molts casos el xiquet no pregunta res perquè es tem el pitjor, com en el cas de la mort d'alguna persona pròxima. Quan això succeïx, cal anar un poc més enllà de les seues preguntes i comunicar-li-ho.

6.    Evitar l'exposició massiva a mitjans de comunicació i xarxes socials. No tindre accés a imatges i vídeos dolorosos i impactants en relació al succés.

Qui ha de parlar amb ells?

Les persones més pròximes, com els pares o cuidadors principals, són els qui millor poden transmetre seguretat. En l'àmbit escolar, els professors amb major contacte amb el xiquet poden assumir este rol. Si no saps com abordar el tema, busca l'orientació d'un professional, però no delegues per complet; els xiquet preferixen estar amb els qui els transmeten confiança.

En el pròxim post, continuarem amb estratègies pràctiques sobre com fer costat als xiquet en els dies posteriors al desastre i quan és necessari buscar ajuda professional.

REFERÈNCIES:
• Cases, G. (2005). Guia Pràctica de Salut Mental en Situacions de Desastres. Atenció
Psicosocial a la Infància i l'Adolescència. (Capítol V, Pàg. 97 a 125). www.paho.org/desastres
• Isabel Calonge Romano. Situacions traumàtiques en la infància, com afrontar-les Primera Edició: juliol de 2004 Edita: DEFENSOR DEL MENOR EN LA COMUNITAT DE MADRID Amb la col•laboració del Col•legi Oficial de Psicòlegs de Madrid
• Els xiquet i el trauma. Internet National Child Traumatic Stress Network en www. Nctsn.org
• Parlem de Dol. Manual pràctic per a abordar la mort amb xiquet i adolescents. www.fundacionmlc.org
• Porcar I. Primers Auxilis Psicològics Evolutius.