No hi ha fita en el desenvolupament humà que es pugui comparar a l'impacte que té a les nostres vides l'inici de la comunicació a través del llenguatge. Aquest acte subtil i insignificant que s'inicia entre els nostres llavis al voltant del nostre primer any de vida és l'eina més eficaç que ens ha permès sobreviure com a espècie i transformar profundament el nostre món.

Sempre que ens apropem a l'estudi d'aquest tema sorgeix de manera reiterada la mateixa idea: la complexitat que suposa el coneixement i la descripció del llenguatge humà en contrast amb la facilitat amb què s'aconsegueix adquirir al llarg de la infància.

No obstant, no sempre passa així. Els estudis i les dades sobre la seva incidència en la població són molt variables, però podríem arribar a una simple exemplificació que pogués acostar-se a la realitat en considerar que actualment en una classe de 25 nens hi ha la possibilitat que entre 1 i 4 pateixin problemes de comunicació. Però, com prevenir-los? Com ​​detectar-los? Per això és important entendre algunes claus sobre el seu origen.

En una classe de 25 nens hi ha la possibilitat que entre 1 i 4 d'ells pateixin problemes de comunicació.

Quan pensem en la comunicació pensem en l'acte de parlar, però només hi arribarem com a conseqüència del desenvolupament d'unes habilitats prèvies que donaran com a resultat la comunicació oral.

La primera, segurament la més primitiva d‟aquestes habilitats, és l‟audició. Molts estudis han demostrat que en el mateix moment del naixement ja som capaços de distingir la veu materna entre els sorolls de l'entorn com a conseqüència del desenvolupament d'aquest sentit des d'un estadi intrauterí.

El primer contacte amb l'exterior ve, per tant, propiciat per la percepció del so de la parla materna a través del seu propi cos a l'últim terç de l'embaràs. Parlem, en definitiva, perquè podem escoltar. En aquest sentit, ens hem de mostrar sempre vigilants davant d'una possible pèrdua d'audició.

El “baby talk”

Aquesta primera font de coneixement lingüístic s'uneix juntament amb la informació visual percebuda en una de les eines més eficaces per potenciar el desenvolupament del llenguatge i que sorgeix de manera gairebé espontània a l'hora d'entaular un contacte comunicatiu amb un nadó. Aquesta font de coneixement lingüístic ve determinada pel que s'ha anomenat “baby talk”.

No som conscients que quan parlem amb un nadó realitzem de manera innata una sèrie d'accions que afavoreixen l'adquisició del llenguatge . Aquí ja es troben les bases del llenguatge posterior, els orígens de la seva estimulació i els fonaments on es construirà la complexíssima estructura de la comunicació humana.

Quan parlem amb un bebè realitzem de manera innata una sèrie d'accions que afavoreixen l'adquisició del llenguatge.

Així veiem com entaulem un contacte físic i visual que potenciarà un prerequisit fonamental com és l'atenció: carícies, expressivitat facial de l'adult amb preferència a l'articulació exagerada, cerca del contacte visual i expressivitat a la mirada, modulació de la veu amb tendència a fer la veu més aguda, augment de l'expressivitat gestual amb les mans, abundància de frases interrogatives i exclamatives... Expressivitat, expressivitat, expressivitat... Apel·lem a través de la nostra actitud exagerada, a l'atenció del nadó, busquem aquesta connexió. A més, regulem la nostra competència comunicativa per baixar a un nivell intermedi d'expressió que serveixi de pont entre la nostra capacitat lingüística real i la nul·la o incipient capacitat expressiva del nen/a. És per això que fem servir una parla més lenta i repetitiva i busquem una simplificació en l'extensió de la nostra expressió i l'ús del nostre vocabulari.

Arribats a aquest punt, entren en joc dues variables importantíssimes, imprescindibles per al desenvolupament lingüístic adequat: l'atenció conjunta i la intencionalitat compartida.

Atenció conjunta i la intencionalitat compartida?

De manera concisa podríem dir que l'atenció conjunta fa referència a l'habilitat que permet compartir diverses persones una realitat comuna i la intencionalitat compartida suposa la capacitat d'entendre de manera còmplice motivacions i necessitats que ens permeten transformar el món.

Per entendre-ho millor, utilitzant el millor exemple, la forma més simple i elemental de totes dues situacions i que suposa linici real de la capacitat comunicativa funcional de lésser humà, lacte dassenyalar. Quan un adult o un nen/a assenyala es genera la següent cascada de missatges que es podrien resumir en: “tots dos compartim aquesta mateixa realitat; tots dos compartim l'interès sobre una cosa aliena a nosaltres d'aquesta realitat; jo aixeco el meu dit i ho assenyalo; aquesta acció interpreto que serà entesa per tu; respons davant aquest missatge realitzat amb un gest”

Sempre diem que tota acció comunicativa és intencional. La comunicació només té la seva raó de ser com a eina transformadora del món.

És per això que, per comunicar-nos, des del mateix moment del naixement, el nostre desenvolupament va encaminat a repetir el propi origen de la comunicació humana on van concórrer amb tota seguretat tres ingredients fonamentals: dues persones juntament amb una capacitat atencional mútua i la intenció d'una de compartir un desig.

Per tant, deixem tres idees fonamentals en aquest punt: hem d'estar pendents del desenvolupament de l'audició, hem de potenciar el fet de compartir moments de complicitat que ajudin a desenvolupar l'atenció i, finalment, hem d'afavorir activitats col·laboratives que potenciïn la intencionalitat comunicativa .

Carlos Domingo

Logopèdia i audiologia Servei ORL (Otorinolaringologia) Hospital Universitari de la Ribera